Crítica cultural

 A la memòria de Xesca Ensenyat

Xesca Ensenyat, el monòleg d'una dona de mar damunt l'escenari

Després d'inaugurar l'obra “Quan venia l'esquadra” al Teatre Principal de Palma amb un bon acolliment per part del públic i la crítica, Somni produccions ha començat la gira pels pobles. De moment la funció s'ha representat a Pollença i a Inca, on el passat dissabte es vàren exhaurir les entrades. La sala escollida va quedar petita, només hi cabien 150 persones a l'auditori del Casal de Cultura d'Inca, un aforament diminut per a un poble de més de 30.000 habitants que s'havia vestit de festa amb la tercera fira. Molta gent va quedar defora, sense poder entrar, però tant l'Ajuntament com el director de l'obra, Joan Fullana, s'han compromés a tornar-la representar a principi d'any. Encara no hi ha data però durant el mes de febrer na Catalina Solivellas tornarà pujar damunt l'escenari per omplir-lo de saladina amb les paraules de na Xesca Ensenyat.

“Quan venia l'esquadra” és un d'aquells llibres que hauríem de llegir al manco una vegada a la vida perquè l'escriptora parla d'ella per parlar de noltros. Són les memòries d'una Mallorca preturística, les vivències qüotidianes d'una dona de Port de Pollença que després de 40 anys es qüestiona la seva infantesa i joventut i expressa els records entre monges, cosidores, peixos, tortugues marines i “marines” americans, que dónen nom a la novel·la. Escrita per una dona que “quan vivia a 20 pases de la mar, la trobava enfora”, l'obra podria situar-se a qualsevol punt del mediterrani perquè ens hi sentim identificats siguem de poble, ciutat, mar o muntanya. Esperem que aquest monòleg exquisit recorri tota la mediterrània fins arribar a l'Alguer. Les paraules acompanyades de música i videocreacions omplen la sala al voltant d'una taula amb olor a arròs de peix i el pensament inunda a la gent. Els qui vam tenir la sort i el plaer de conèixer a na Sifo, sabem que era una bona cuinera i que li agradava xerrar al voltant d'una taula. Que cada dia reunia els seus amics a la mateixa hora sense quedar amb ells i també sabem que no beuria un xupito de Terry perquè ella era més del cava, tenia un posat afrancesat. El llenguatge punyent de l'escriptora et fa sentir més viu que mai i et fa riure i et fa plorar, alhora. L'humor, la insolència, la crítica i el drama ens recorden la importància de la paraula. Qui llegeix a na Xesca Ensenyat corr el risc de quedar enredat a les seves xarxes, d'aprendre paraules noves i de pensar diferent. 

Crítica de Joana Abrines publicada el 13 de novembre de 2015 a la Revista Sa Plaça 292.

Pd. Després de la funció vaig tenir ganes de tornar a llegir-la i vaig començar per la seva primera obra publicada, que va escriure quan tenia 17 anys, el poemari "La ciutat de l'horabaixa" que un dia vam llegir a la cel·la de la família Cerdó-Ensenyat amb el seu fill Ulisses. Sifo, sempre ens quedaran les teves paraules!