Benvinguda poesia, bellesa i primavera!!!
Avui tornam anomenar el món al Correvers de Manacor i ho feim seguint una estela de 10 anys, dient poesia a llocs poc comuns i habituals. Enguany és una convidada a transitar la paraula i la bellesa per les perruqueries d’aquesta vila.
Moltes gràcies Toni Riera, Maria Magdalena Gelabert i Antònia Matamalas per la convidada, em sento molt agraïda de celebrar amb totes vosaltres el Dia Mundial de la Poesia. Jo quan he vingut al Correvers, he estat a l’altra banda, escoltant-la, i m’ha semblat meravellós. Avui em brindau l’oportunitat de viurer-ho des de dins, tenir l’experiència de dir la meva i ho faré des d’aquesta emoció.
He intentat donar veu i altaveu al que han escrit altres o han dit i cantat des de la tradició oral fins als nostres dies sobre la bellesa i la poesia, o com va dir Blai Bonet al “Poder i la Verdor”: “La bellesa i la métrica son l’Ésser del Tot U”. I si m’ho permeteu, he afegit algunes notes personals perquè he de confesar que aquest recorregut entre poesia i perruqueries em va sorprendre i captivar alhora. Un binomi especial per recorrer versos avui i cada dia de l’any!
Començaré per l’inici de la vida perquè em plany, a algunes cançons de bressol ja trobam la presència dels cabells del nadó com es veu a n’aquesta cançó de Lluís Llach, “MareMar” on es capgiren els rols i, pensant amb la mort de la seva mare ja de gran, el fill cuida i bressola la mare i de manera simbòlica es converteix en un pare. Aquesta cançó recull la bellesa de la infantesa fins a la vellessa.
“Nin non Maria,
ma nina de cabells d’or.
Nin non… petita
cançó del meu bressol.
[…]
Nin non Maria,
ma nina de cabells d’or.
que quan soneta tinga,
vindré al teu bressol”
Aquesta emoció del bres, l’infant i la bellesa, també el recull Maria Antònia Salvà al poema “Comiat” a “Cel d’Horabaixa”:
“I aquest instant tan bell, tan bell ha de passar?
La son ell m’ha trencat amb un sospir d’alleujament.
És un perfum de llir, uns cabells rossos,
uns ullets blaus-clar i uns bracets amatents a l’abraçar“.
A la cançó infantil “plou i fa sol, ses bruixes se pentinen” i a la nova cançó, Guillem d’Efak reescriu “Plou i fa sol, pentina el teu neguit, i canta, maldament ploris, somriu i canta amb mi”.
També hi apareixen referències a altres cançons de la tradició popular com “A la pressó de Nàpols…” que totes hem cantat alguna vegada, encara que no sigui una de les estrofes més conegudes perquè UC no la va incorporar a la seva versió, al cançoner Popular de Mallorca, trobam el final a on na Margalida acaba demanant a son pare, l’alliberament d’un dels presos:
“ Demà serà dissabte, los penjarem a tots. La vida mia, la vida amor.
- Pare, lo meu bon pare, no em mateu l’aimador!
- Ma filla Margalida, quin és vostro aimador?
- El de la roba blava, qui té el cabell tan ros
- Ma filla Margalida, sérà el primer de tots!
- Pare, lo meu bon pare, a mi penjau-me i tot!”
I continua la cançó com ja augura el to, fins un final tràgic on moriran tots els presos i també els enamorats.
Continuant amb el Cançoner, a n’aquesta glosa popular hi trobam dos enamorats, amb un gir cap al final.
“Te la cabellera rossa, llarga fins a n’els talons
Ella la fresca prenia, asseguda a n’es balcó
Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or.
Sa padrina els hi aclaria, es cabells, de dos en dos.
Sa germana els hi untava amb aigua de bones olors
Sa criada els hi lligava amb un floc de mil colors.
El germà se la mirava amb estard tot Amorós
- Si no fos germana meva, mos casaríem els dos!”
I Maria del Mar Bonet a “Cançons de Festa” canta a “Blancaflor”, una dona que se pentina damunt d’un castell:
“Al mirador del castell,
Blancaflor està asseguda.
Amb una pinteta d’or
sos cabeis pentina i nua”.
I així arribam a la poesia Maria Mercè Marçal que també escriu a la dona closa damunt una torre a “Raó del Cos”, on hi trobam aquest esglai de bellessa:
“Des de l’urc
de la torre
més alta
-closa i opaca-
s’esbalça
l’hora
-i la paraula.
Com dues trenes
escala oberta
de cop segada,
a banda i banda
de l’orba
mirada.
Als contes infantils també hi ha trenes, cabelleres llargues fins als peus que fan d’escala i rinxols d’or, i ara també heroïnes que fan canvis de look i prenen coratge i s’empoderen tallant-se els cabells com Mulan, la princesa que va canviar la llei, o “El rap de Rapunzel” d’aquesta sèrie de contes desexplicats on l’argument fa un gir al conte clàssic i la protagonista es talla els cabells per alliberar-se de les pressions femenines i no tornar a utilitzar la seva cabellera com a escala per a la bruixa que la reté dins la torre més alta i finalment poder baixar i ser totalment lliure. Com a contrapunt, podem parlar del mite bíblic on l’heroi perd la força quan li tallen els cabells, com Samsó.
I pensant amb els mites clàssics com els de Medusa, la única mortal amb una cabellera divina fins que a la metamorfosi que narra Ovidi es va convertir en la bèstia més terrible caracteritzada amb ales, urpes i serps enlloc de cabells i uns ulls que tan sols amb una mirada petrifiquen, com explica Robert Graves als seu “Mites grecs” que finalement és decapitada per Perseu. Aquesta figura mitològica de Grècia es considerada per alguns com la víctima de gènere i de les circunstàncies, i per altres vista com a la figura de la dona fatal (Femme Fatale) on s’estremesclen la bellesa i el costat fosc d’aquella bellesa, que ha donat lloc a moltes creacions literàries, també pictòriques i escultòriques. A jo m’agrada veure la Medusa de Caravaggio com una dona andrògina, empoderada, amb les dues forces que la completen, la part masculina i la femenina, encarnada també en el mite de la deesa Kali, Eva o Lilith.
I com en fa referència David Castillo a n’aquest poema on el desig dels cabells tapen els ulls i les ganes d’endinsar-s’hi i fondrer-se amb l’altri.
“T’asseguro que Déu es desfà
mentre surts de la platja
en les petites gotes que cauen el teu cos,
que il·luminen amb reflexos
irisats a les dotze del migdia,
Que lliguen els teus cabells com les serps
de la Medusa,
Que juguen a fer equilibris
als dits dels peus i als pits,
Que s’internen per tots els teus
racons
I que vibren a les teves pestanyes
quan, finalment, em mires
O com escriu Maria Mercè Marçal a “La germana, l’estranyera”
“He canviat set cops la pell com una serp
i encara repto entorn del marbre del teu nom,
esculpit tenaçment, m’enrosco entre els seus peus
i em faig minvant de lluna per fer-li pedestal
[…]
mentre em creixen set voltes els cabells”.
Amb aquests poesia del cos i la carn que es parla des del jo, de l’experiència viscuda, sense pèls a la llengua abolida, vos contaré una anècdota personal.
Jo m’hauria de tallar les puntes que diuen que així prenen més fort els cabells durant l’embaràs i ja estic a terme i en complir i l’infant podrà venir en voler. Sembla ser que hi ha vincle en el món de la dona i els rites de pas, vinculat amb el cos i la sang i els cabells, com després d’haver combregat, tallar-te la cua i guardar la trunyella per si qualque dia t’has de vestir de pagesa o fer una donació de pèl. No sé cert i segur si només és una tradició familiar o és una pràctica més extensa. Hi ha algú que ho recordi tallar-se els cabells després de la primera comunió o haver-se canviat el look per marcar un moment de vital importància?
Personalment, tallar-se els cabells pens que té un poder catàrtic, un punt de inflexió que a n’alguns moments ajuda a alliberar i aclarir les idees com quan escrius o llegeixes un bon poema. Certament no he cap trobat evidència cièntifíca d’això que dic però al cinema hi ha exemples, en la majoria dels casos és un tallament de cabells autoadministrat, imagino que perquè queda millor per càmera, com Lenna Dunham a la sèries Girls que dissipa la ràbia durant un atac de bloqueig creatiu, tallant-se el serell amb unes tisores de color taronja, o Salma Hayek fent de Frida Kahlo que aprofita per canviar d’imatge mentre pren vodka. També Halle Berry a Catwoman o Demi Moore quan es talla els llargs cabells i es rapa el cap per entrar a l’exercit i convertir-se en la Teniente O'niell.
Això ja acaba, però abans volia compartir algun vers que parli de bellesa en el sentit ampli del terme entesa com a lectura d’un llibre, d’un poema o d’un sol vers; la contemplació d’un paisatge, el naixament d’una flor o d’un infant, l’audició d’una peça musical, obra d’art o el cant de la mar i de les sirenes. Diuen que perquè el nostre cervell racional estigui entretingut i poder connectar amb la intuició i la creació i arribar a la nostra essència, hem de tenir ocupats al manco tres dels sentits bàsics… i ara ja n’estam ocupant més de tres: la vista, l’oïda, i l’olfacte, segurament. Veig alguns que es toquen i fan vibrar l’amor i els que tasten també la poesia, utilitzant altres sentits perquè escoltar poesia sempre és un delit.
Perquè la bellesa surti del cànon i la poesia entri a pèl o contra pèl avui a n’aquest Correvers per les perruqueries de Manacor, llegiré un fragment del poema “La Bellesa de l’home” de Miquel Àngel Riera:
“La bellesa de l’home és que crea bellesa.
Podria semblar-me prou
deixar-ho dit i anarme’n
si no sabés que m’urgiria
cisellar més la frase, retocar-la
afinant-li el ressò fins que s’entengui
que la bellesa és l’home que crea bellesa,
que la bellesa és ell
que la treu del no-res i la fa eterna
i a mesura innombrable d’una imatge, la seva
que sempre és adorable…”
I així podríem seguir fins a delectar-mos i fer-nos un amb la poesia i la bellesa. Un tema el d’enguany que tant hem de menester, però com escriu Antonina Canyelles, que l’any passat vau tenir la sort de tenir-la aquí amb vosaltres i fer-li un homenatge, ben merescut.
“La poesia no pot
detenir la fam
ni la guerra
ni la malaltia
ni la poesia”.
Per això, avui seguim escrivint poesia perquè no ens tallin la llengua i ens tallem els cabells així com vulguem!
Feliç dia de la poesia i que corri el vers!!!
Podeu veure el reportatge del Correvers 2022 al blog de la Biblioteca Miquel Àngel Riera
Manifest Correvers Manacor
21 de març de 2022
Joana Abrines
Comentarios