Amb accent de dona

Comparteixo la ressenya que Víctor Obiols publica a Núvol referenciant pas a pas, poema per poema l'acte que va tenir lloc el passat 8 de març a la Poeteca, el cicle de poesia organitzat per na Maria Antònia Massanet, en el que un any més he participat junt amb un aplec de poetes i dones accentuades.

El dia de la dona es va celebrar a La Createca la trobada Poesia amb accent de dona, un acte organitzat per Maria Antònia Massanet amb el recolzament de la Institució de les Lletres Catalanes dins el cicle de poesia La Poeteca. L’acte va comptar amb la presència de 30 poetes, inclosa la Montserrat Abelló. Hi havia un home per explicar-ho tot.

Maria Antònia Massanet, factòtum de l’acte, comença preguntant: “Per què el dia de la dona continua sent important?” Només un 1% de la terra en propietat del planeta pertany a dones, un 38% de les dones assassinades a tot el planeta ho han estat a mans d’un company sentimental, 130 milions de dones al món han patit mutilació genital, 14 milions de nenes seran casades per la força aquest 2014, el 33% de les europees han estat víctima de violència física i/o sexual des dels 15 anys. A Espanya, les dones cobrem un 16,2% que els nostres homòlegs masculins i patim un retrocés amb la reforma de la llei de l’avortament que ens tornarà a obligar a avortar en la clandestinitat, perdent drets sobre el propi cos i arriscant la nostra integritat física i moral, etc.

8 de març: molt per reivindicar i per reflexionar sobre en què cal actuar, encara, per fomentar un canvi real. Calidíssima ovació. Aleshores Montserrat Abelló, la degana de les poetes catalanes, des de la cadira recita tres poemes breus i emocionants. Més calidesa encara en els aplaudiments. La nit promet. I és el torn de la presentació de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, molt mudada perquè ve d’un acte oficial celebrat a Fraga (no Praga, recorda, sinó la Franja). Evoca les dones treballadores, totes elles. I llegeix un poema d’Anne Sexton, de l’Antologia confegida i traduïda per Montserrat Abelló. I surt la gran Mireia Vidal-Conte, bèstia escènica de la poesia, seguida d’un element alabatrenc inesperat, si més no, pel sexe: Eduard Carmona! Després, immensa, sense mostrar els seus dots vocals, recita amb força Odile Arqué. Fa dos poemes, brinda amb l’Abisme i declama: «Dona que ets Dona, aixeca’t i camina!». I surt Joana Abrines, que evoca Antonina Canyelles, i el seu Nefertiti, de cara i de perfil. Aleshores Anna Aguilar-Amat, d’impecable dicció, esmenta els «emocionalment sords» i l’Instant Zero… I és el torn d’Ester Andorrà, immensa.

A continuació, Rosa Maria Arrazola parla d’un fascinant «mar d’aràbiga deriva» i de les dones sense veu. I ve Annie Bats a dir-nos que ha escrit en el tren de tornada d’un bell viatge a terres de Ponent, on es recordava de la inoblidable Maria Mercè Marçal. Esmenta els adverbis neològics i ens regala un deixant de divisa: «Els ametllers són nostres, i que broti qui vulgui!». I la bella Sílvia Bel, acompanyada d’una altra Sílvia, la Comes, vella companya d’armes trobadoresques, fan un diàleg divertit de Joaquín Araujo, on es descriuen les accions i actituds d’home i de dona, dos universos verament.

Després Mireia Calafell recita un poema on tot gira entorn d’un diacrític que dóna per molt: Dóna/Dona. Aleshores Georgina Castillo fa Passos. I Teresa Colom, la nostra Andorrana, delicada i salvatge com sempre, ens delecta. I Mireia Companys fa dos poemes. I Montse Costas dedica el seu recitat a Yoko Ono i evoca, de nou, Antonina Canyelles, referent del pensament lliure. Anna Gual diu dos poemes del seu darrer recull. I a continuació surten Caterina Girona i Marta Darder i fan una performance vocal impressionant, reparteixen un sant Greal i parlen d’un llibre díptic. Dona. I Clara Mir parla de «temples fàl·lics prenyant el cel» i un Poema de Dona. I Sònia Moll diu un «Reservat el dret d’admissió» i també, sentenciosa: «Desafino sovint, estimo sempre».

Segueixen Isabel Ortega, brillant, i Judit Ortiz, delicada. Tònia Passola, poeta de raça, que fa tres poemes, d’on destaca Generacions. Marta Pérez Sierra, grandiosa, parla dels Cicles Lunars i diu: «M’he empassat la Lluna». I surt Aina Riera, amb força declamatòria, i Cèlia Sànchez-Mústich, que diu un poema titulat Àvies. Un sonet. I Blanca Llum Vidal, evocant na Margalida de Joan Isaac, la cançó dedicada a Puig Antich, i denuncia la llei de l’avortament. I «Diré el nom del teu amor / Bandera negra al cor». «Obliguen a mort / Obliguen a néixer». I una sextina Nina. I ve Mari Carmen Escorcia amb bells mots, abans de Montse Vergés, que diu: «Ahir vaig voler donar veu i visibilitat a totes aquelles persones que per haver nascut amb uns genitals oposats al seu gènere viuen amb l’angoixa constant de mirades alienes de rebuig, fàstic, pena, ràbia… incomprensió. Qui és una dona? Qui té una matriu per gestar un nen? I una dona a qui han extret la matriu? I una que neix sense? I un home? Què és? La genitalitat ens obliga des del bressol a seguir un camí. I qui és el valent que en surt si aquest camí no li val? Persones exactament com tu i com jo. Dones que han nascut amb un cos masculí, homes que han nascut en un cos de dona.

Per a tots aquests valents vaig escriure un poema:
“Mentre acariciant el llom de la nit amb una ploma, un nen de sospirs fràgils busca esporuguit dins el mirall el motor de la nòria, existències, cabeces d’alls, canyes de sucre, potetes de pollastre i pinzells empapats de bava de cargol amb grosella, espiralen l’infinit incrustant-se en fang sense coure. El nen sap que quan la nòria baixi i s’aturi amb un seient buit de color rosa s’haurà acabat la història, i malgrat tot segueix creient que amb la lluna plena una bala de plata el buscarà sense treva per perforar-li els timpans ta-ta-ta-ta-tà!
inventa arguments
finals diversos
però de dins el mirall estant
la nena que el mira
no parla de fer burla
i ara no sap si és hora de córrer o quedar-se quiet
se sent el rac-rac dels corcs que estellen el marc
una estrella fa de flaix entrant a escena
qui mou els fils, l’ha perdonat
la nòria, avui, no pararà
però ell sempre pensa… i demà?”.

Va ser esplèndid que Montse Vergés homenatgés aquestes persones que han travessat ―o no encara, o no mai― la frontera del sexe. Els qui mirem les persones per damunt del sexe (no de l’espatlla!), els transexistes (no necessàriament transexuals!) ens alegrem de saber que la lluita del feminisme és ecumènica, en el sentit que advoca per l’alliberament de la dona, en primer lloc, però també l’alliberament de totes les ments ―sense distinció― corcades per segles de repressió i regressió. L’alliberament de la persona. I molt oportunament, a continuació, Ester Xargay va instar a desempallegar el masclisme dels homes (corcats). Ajudar-los a desfer-se d’aquesta tara. Va dir «De la Mística pavana» i «Ego Interruptus». I Laia Claver va recordar-nos. «Deambulo només en els desitjos d’altres». Va cloure l’acte la poeta nord-americana Lorraine Graham, passavolant a Barcelona, després d’una estada a can Serrat, en residència d’artista, al Bruc. I va dir un poema del seu primer llibre, Terminal Humming. Maria Antònia Massanet va cloure l’acte agraint a tothom la presència. Moltes i molts van quedar-se fora, per manca d’aforament. Necessitem palaus per omplir-los de poesia. Un 8 de març assenyalat, i ben celebrat. Accentuat de Dona.

Ressenya de Víctor Obiols