Sé viure al paradís

Dormir damunt la mar i despertar-me davant Sa Foradada amb la meva família.
Donar-li pit a la meva filla i que continuï dormint dues hores més fins que es fa de dia.
Mirar a l'horitzó i veure nous camins per atrevessar plegats.
A més altura que l'ocell, descansar en pau.
Començar i acabar "Por sendas de montaña"
inspirar-me en Bashõ i escriure un haiku:

"Amaneciendo
quienquiera que no entienda
¡es admirable!"

Agrair-li a la vida que estic viva, al teu costat.
Ser una amb la mar, el vent i la terra.
Arrelar-me en la meva petita illa, de nou i anomenar-la
amb la remor de les onades i el cant animal.
Recordar aquella cançó de joventut
i cantar-la des del lloc que enyorava quan la vaig escriure, lluny d'aquí;
definint el paisatge per colors i olors i aromes i records:

"Cel blanc i blau
verd, gris i marró
Sóller, Deià i Formentor".

Veure creuar un transatlàntic blanc nuclear
sobre la línea que separa el blau del mar del cel.
Veure petitíssim el forat de la foradada i recordar el seu diàmetre.
Sentir-me minúscula i forta alhora, una mica poderosa
i estimar-me tal com som, sense enganys.
Somriure al sentir-te,
no tenir cap pressa
no sentir urgència
no abandonar la lluita que m'ha duit fins aquí sense oblidar-me que jo també sóc filla,
terra, aigua, aire i foc a la vegada i en diferents proporcions:
ajustar la mesura per a cada situació
i viure i deixar viure al meu costat a les persones que estim.

Per jo això és el paradís!

Pd. Un estiu a Mallorca o Estimada mallorca (poema escrit fa 7 anys en pla seqüència al Mirador de Miramar, molt a prop d'aquí on he escrit aquest pensament en vertical) i pensar amb el reportatge que vaig publicar a principi d'any a la revista Descobrir Catalunya: Paisatges culturals arran de mare o com estiuejava al país de la meva infància quan encara no hi vivia i transitava Mallorca per carreteres secundàries.