L'hivern a la primavera

Han arribat els temps dels arbres i de les flors! Benvinguda primavera a casa!

Com l'ós a l'hivernada, estic deixant reposar la pell per arribar més profund, esper que aquesta crisi ens ajudi a crear noves dinàmiques i noves mirades en relació a nosaltres mateixos, a la feina, amb la família, els amics, les parelles, als vincles, al consum i a la societat, en general. No podem seguir el ritme que duiem, estava clar. El meu propòsit és anar més lent per arribar més lluny i tenir més temps per connectar i alimentar-me millor, únicament d'allò que em fa bé; des del consum de notícies, als que menjo, a com gasto el temps i els diners i a les relacions que tenc.

En aquesta situació d’alarma social i estat de confinament, m'encantaria fer un dijuni de món. Les notícies i els memes sobre el coronavirus, no m'interessen, estic llegint més en diagonal que mai i no som experta amb corves, previsions ni estadístiques. No obre cap vídeo dels que m'envien, però així i tot m'arriba la por. Duim més de quinze dies a casa i segons diuen encara ens queden molts més. Hi ha hagut moments per tot, però realment el que m'ha mostrat la cara amable d'aquesta pel·lícula de ciència ficció viscuda en primera persona, ha estat mantenir el centre a la meva vida i això es deu especialment a l'amor i la salut que hem generat a casa des del primer moment. Dinar a hores bones, a casa, i aplegar-nos plegats, ballar a qualsevol hora, contar contes i pintar-mos la cara a totes hores, tenir temps per llegir a estones, practicar ioga amb la sortida del sol i confiar que cada matí surti i com un sentiment arriba i se'n va, convertint-se en cíclic com la vida. Atendre les necessitats del moment de la meva filla, mirar-la als ulls i dir-li "t'estim" tantes vegades al dia com en tenc ganes, enfadar-mos i aprendre a tornar comunicar-nos des de l'amor, mantenir les rutines, la curiositat i el present: estimar-nos i besant-mos a qualsevol hora sense por al contagi, avorrir-mos si escau i no enyorar-mos tant com abans.

En el meu cas, el teletreball m'ajuda a fer la situació més fàcil a nivell familiar i a conciliar. On es tenen en compte les interrupcions i les imperfeccions, més que abans. Per tant, estam baixant el nostre nivell d’exigència com a societat i anomenam les coses per el seu nom, donant-nos permís per estar realment com ens sentim, sense edulcorar la vida. Humanitzant les relacions perque ens mostram tal com som amb el cúmul de sentiments i sensacions, no sempre agradables. Socialment sent que es permet i es valora la tristesa i la por com a part innata del comportament humà davant una situació límit i que desperta la generositat i la creativitat, també l'egoisme i l'individualisme de les persones. A la meva infància em semblava que si no era un guanyadora de la vida, no era apta per viurer-la. De nou m'adono que els losers, guanyen la partida simplement perquè van més lents i tenen més temps per pair-la, veurer-la venir i només llavors, respirar i donar una resposta, si hi són a temps.

Crec que és moment de frenar per emocionar i emocionar-mos, arribar al cor i a l'ànima de les persones i a la nostra i no tant ser generadors de nous continguts i noves creences creant una participació i oferta verborreica que repeteix els patrons de la vida que duiem abans d'aquesta pausa perque ja sabem que ens dona consum per avui i fam per demà. Sent que el canvi realment serà de vibració i es produirà des del cor. I desig que aquest virus que ha tornat al seu orígen, abandonant les pantalles i l'efecte viral de les xarxes, ens retorni a la biologia dels cossos, al contacte, a la besada pausada i al riure quiet, a l'abraçada sincera i al dolç sospirar com deia la poeta. I esper que aquest confinament militaritzat en nuclis unifamiliars, vingui per mostrar-mos a viure presents en present dins comunitats i quina és la diferència real entre allò important que deixam depassar per demà i resoldre els problemes urgents d'ahir. La meva dinàmica en situacions tenses és mantenir-me forta i sostenir-ho fins a límits insospitats quan de cop i volta, tot cau. Ara hi som tots a dins i crec que caure dins la terra, no em farà tant de mal com caure des de més amunt! Així que, com l'ós començaré a hivernar ara que ha arribat l'hivern a la primavera.

I resumint, estic bé. Aquesta situació em recorda al postpart, a la quarema convertida en un puerperi llarg i dolorós de dos anys i mig, en el meu cas allà on vaig fer el dòl per el que perdia i ja mai més tornaria ser igual. Una espècie de confinament dins una mateixa amb totes les seves llums i les seves ombres amb un ésser màgic depenent als braços, als pits i a les entranyes 24/7. I si això ha arribat per canviar-nos, encara que no tenc cap certesa, confiem que en sortirem plegats i que tot anirà com hagui d'anar. Intentarem aprendre dels errors, resoldrem els dubtes sense automatismes i pintarem la vida de tots els colors.

Salut i versos des del cau!!!!