Reis del Món, al principi va ser el verb
Sebastià Alzamora, escriptor nascut a Llucmajor fa 51 anys, és una de les veus més consolidades de la literatura catalana actual. Al llarg de la seva trajectòria literària, ha escrit novel·les entre la història i la ficció amb personatges i situacions reals convertides en història ficcionada, com a Reis del Món (2020), Miracle a Llucmajor (2010) o Dos amics de vint anys (2013), tres novel·les a on conflueix aquesta voluntat de novel·lar la història. Podríem esmentar també Crim de sang (2012) i La Malcontenta (2015), ja que estan basades en fets històrics però combinen elements propis de la literatura fantàstica. A n’aquesta darrera, els personatges baixen a l’inframón, literalment, a l’infern. Per la seva banda, a Reis del món no entra en joc la fantasia sinò la imaginació, i els fets històrics són molt més rellevants que a les novel·les citades anteriorment.
Reis del món narra la relació entre el financer i contrabandista Joan March Ordinas, conegut com en Verga, i l’humanista Joan Mascaró i Fornés, traductor del sànscrit del Baghavad Gita, el llibre que va donar a conèixer Orient a Occident. Dos homes influents del seu temps, contemporanis, nascuts a la mateixa vila, en tan sols 17 anys de diferència, i que malgrat totes les contradiccions, els uneix una amistat que ressona.
La novel·la és un joc de miralls entre els dos personatges principals, que emmiralla a qui la llegeix. Hi ha una clara voluntat per part l’escriptor de comparar els protagonistes amb una estructura simètrica i a l’hora circular, narrada en primera persona per dos personatges satèl·lits dels principals. Els diàlegs i els records són presents per mostrar les seves llums i les seves ombres a una Europa fragmentada d’entreguerres, davant dues personalitats que van intervenir i interferir directament en el transcurs històric del segle XX.
Sebastià Alzamora ha escrit una novel·la històrica, basada en fets reals i inspirada en personatges històrics, que fabula a favor de l’obra literària, sense trair els trets característics que defineixen els personatges. La mirada de l’autor envers els fets i els protagonistes, la seva llibertat creadora i la decisió d’escollir les veus narratives, marquen la diferencia amb un llibre d’història. I, com en tota comunicació, hi ha un pacte entre emissor i receptor; a n’aquest cas, segellat implícitament entre escriptor i lector, ens trobam davant una història novel·lada.
La introducció a la novel·la data de 1909, on es narra la primera trobada entre els protagonistes. Un dia assolellat d’estiu, un jove Mascaró de 12 anys va a la plaça del poble, en carro des de l’Hort d’En Degollat, acompanyat per el seu conco Guillem per enviar una carta als seus pares a l’Alger, i es troba amb un March de 29 anys que ja controla l’estraperlo de tabac al seu poble i a l’illa; pocs anys abans de que sigui una de les grans fortunes i tingui el monopoli del comerç de tabac entre Espanya i el nord d’Àfrica a través “de la poderosa xarxa internacional construïda amb la paciència i astúcia d’una aranya”, com anota Tremulles a la novel·la i que no s’escapa de la realitat. Tant la geografia com la situació de “Les Fàlzies” són versemblants. Així, la revolta dels carabiners arribats a Santa Margalida que van acabar a bufetades amb els veïns, també està documentada. L’escriptor narra com seria la primera mirada entre els dos personatges principals i continua amb una possible conversa, quaranta anys més tard, en una tempesta d’hivern, al despatx de Joan March a Ginebra, a la Rue Racine, al costat de les ambaixades. El “banquer de Franco” es mostra amigable i alhora irònic amb voluntat de negociar, fet que marca una clara diferència amb el posat didàctic de Joan Mascaró que no es deixa comprar, per principis i per una idea clara de llibertat. Aquesta “Conversa a Ginebra” encadena reflexions antagòniques sobre la mort, la guerra, el poder, la pau, els diners, la cultura, i tants altres temes controvertits és converteix en una dialèctica a l’abast únicament dels reis del món. Narrada en primera persona per el director de la Banca March, Emili Tremulles, que es manté com un oient perquè no sembla convidat al diàleg filosòfic i la seva aparença s’assembla més a la d’un testimoni mut, un simple apuntador. Els flashbacks, al més pur estil cinematogràfic, contenen una narració trepidant plena d’interaccions militars i figures polítiques rellevants del segle XX amb descripcions que funcionen com a fotografies de l’època o possibles escenes com les expedicions al desert, la fuga de la presó d’Alcalá d’Henares o la festa a Sa Vall.
La segona part de la novel·la “Mahatma”, “que en sànscrit vol dir ànima gran i és el tractament que donen als caps espirituals”, en paraules de Mascaró unes pàgines abans, referint-se a Ghandi conserva un to més costumista, més pausat i domèstic. Aquí, per defugir del biògraf i amagar al novel·lista, Sebastià Alzamora, fa servir encertadament el recurs literari del dietari de Kathleen Ellis-Mascaró, que a través d'unes suposades memòries fins la data d’enterrament de Mascaró a Santa Margalida, ens mostra una personalitat més íntima del protagonista. La veu narradora mostra la tasca intel·lectual i espiritual de Mascaró, com un iogui al seu refugi a Comberton, “The Retreat” com acostumaven a anomenar casa seva. Aquesta part de la novel·la mostra el professor adjunt de la Universitat de Cambridge, juntament amb la seva dona, mestre d’escola, i el vincle amb els seus dos fills. Destaquen les converses familiars, amb altres intel·lectuals i les participacions televisives de Joan Mascaró, que semblen directament una transcripció dels documents audiovisuals, a un programa de la BBC, on coneix i enceta una relació amb George Harrison, component The Beatles amb qui continua l’amistat. Aquest moment és la llavor per a la composició de la peça musical “Inner Light”, com a símbol d’una època. I de la mateixa manera, pràcticament calcada de la realitat, hi ha l’escena de la tertúlia a La Clave de RTVE.
L’obra té una voluntat d’igualar a la mateixa alçada, l’intel·lectual
amb el pare de família i el contrabandista fora escrúpols com el padrí que va
ser. És una obra literària profundament humana i universal que condensa la
visió immensa de l’univers amb les seves contradiccions sense descuidar el
dolor de les coses immediates.
La trobada fortuïta amb el captaire d’una seixantena llarga d’anys, d’aspecte distingit, que demanava per els carrers de Palma d’una forma diferent a la d’altres indigents, com es pot llegir al pròleg de la novel·la, va ser el detonant del llibre. El bessó perquè l’any 2013 l’autor volgués escriure un llibre sobre Joan Mascaró, sense saber de quin gènere seria. I a mesura que l’escriptor anava reunint materials i fent recerca per aquesta novel·la, acabada d’escriure al setembre de 2019, va tenir clar que a mode d’epíleg hi hauria amb una escena homenatge a Martí Mascaró demanant “l’almoina que es deu als valents, als purs, als bojos, als subnormals, als tarats” en boca, aquesta vegada, de la mare. De manera que la mort, el pas del temps i aquests personatges, tan reals com ficcionats, tanquen el cercle de la narració com un silenci que desapareix abans que es faci un fos a negre.
I quan s’aixequi el teló i obrim els ulls, assistirem a la segona vida de Reis del Món que segueix donant veu als personatges reals de la història, la novel·la i ara, també l’espectacle teatral. Amb la dramaturgia del Premio Nacional de dramaturgia del 2022, Josep Maria Miró, i la direcció José Martret, noms de referència dins l’escena teatral de les Illes i a nivell nacional. Segons comenta Sebastià Alzamora mentre parlam de l’obra abans d’haver-la vista: “És un luxe total poder veure una novel·la pròpia adaptada al teatre per uns mestres”. L’autor esmenta que fer una adaptació és molt semblant a fer una traducció, “passes d’un llenguatge a un altre, del llenguatge novel·lesc al llenguatge dramàtic i per fer-ho s’ha de ser audaç i s’ha de tenir un fort talent literari”.
El director teatral José Martret i Sebastià Alzamora són vells coneguts. L’any 2019 van col·laborar amb l’adaptació teatral de La Malcontenta, a partir d’una idea de Rafel Gallego; qui juntament amb l’actriu Agnès Llobet i el mateix Martret van signar la dramaturgia. Sebastià Alzamora, va quedar entusiasmat amb el resultat, hi havia la voluntat de continuar amb alguna nova col·laboració que malauradament es va interrompre per la pandèmia. Paral·lelament es va reprendre el contacte per a aquesta producció del Teatre Principal a partir de l’obra homònima de Sebastià Alzamora: Reis del Món interpretada per Toni Gomila fent de Joan March, Jordi Figueras donant vida a Emili Tremulles, Carme Conesa que interpreta Kathleen Ellis-Mascaró i Blai Llopis en el paper de Joan Mascaró.
La translació d’una novel·la als escenaris suposa canvis i a n'aquest cas, avança Alzamora hi ha sorpreses, un canvi en l’estructura de la novel·la que manté els narradors de la història. L’escriptor afegeix: “estic molt content que d’aquesta dramatització d’en Miró, perquè jo som el més conservador de tots davant de la novel·la i em costa imaginar-la d’una altra manera. En canvi, Josep Mª Miró amb una gran energia, l’ha desmuntada per tornar-la a muntar”. De manera que manté tot el sentit però la converteix amb una peça dramàtica.
Sebastià Alzamora, un home de paraula
Sebastià Alzamora es va iniciar al món literari ara fa trenta anys, amb el poemari Rafel (1993) que va guanyar el Premi Salvador Espriu, un poema de 775 decasíl·labs que reflexiona sobre l’experiència de la mort d’un amic adolescent. Mula morta(2001) és un dels seus poemaris més aplaudits i al 2003 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb El benestar. També hem llegit els seus versos al poemari La netedat (2018).
Imparable, com el col·lectiu que formà amb Héctor Bofill
i Manel Forcano, ha publicat més d’una trentena de llibres, distingits amb
premis tan rellevant com el Premi Josep Pla, Premi Ciutat de Palma Llorenç
Villalonga, Premi Sant Jordi, Premi Carles Riba, Premi de la Crítica Serra d’Or
i el recent premi Òmnium a la millor novel·la per Ràbia (2022). Ha escrit
narrativa breu, assaig i la seva tasca com a crític literari s’estén com a
col·laborador en diferents mitjans de comunicació, diaris i revistes culturals.
A més la seva obra ha estat traduïda a una desena de llengües i podem esmentar
que tres de les seves novel·les Reis del Món, La Malcontenta i El miracle
de Llucmajor han estat adaptades al teatre, així que tenim davant un escriptor
d’èxits literaris reconvertits en obres teatrals.
Un escriptor il·lustrat que segons comenta no acostuma a rellegir les seves novel·les una vegada acabades d’escriure perquè, diu amb la humilitat d’un mestre, “que allò escrit és el que he estat capaç de fer i ja no té sentit que jo com a mínim, hi doni més voltes, perquè he estat capaç de fer allò que he fet a un moment donat. I l’obra construïda al teu cap i m’hi he acostat en la mesura que he estat capaç, quan ja he fet aquest recorregut seria forçat continuar”. I sobre el moment de donar per acabada una obra, cita al poeta francès Paul Valêry, “Un poema no s’acaba, s’abandona”. Seguint aquest pensament, acaba d’abandonar l’escriptura dels deu contes que conformen S’accepten encàrrecs(2023).
Comentarios